Àngels Calvet

divendres, 20 de maig del 2011

APÈNDIX

Cantàbria és un país situat al nord de la Península Ibèrica, pertany a Espanya com una comunitat autònoma, i és reconegut com a regió històrica en el seu Estatut d'Autonomia. Esta limitat a l'est amb el País Basc, al sud amb Castella i Lleó, a l'oest amb el Principat d'Astúries i al nord amb el mar Cantàbric. La capital d’aquesta regió és Santander (amb 183 mil habitants), i les principals poblacions estan a la zona litoral. Cantàbria és dividida en 102 municipis; cadascú posseeix varies localitats i aquestes diversos barris, i cada municipi esta governat per una ajuntament. L’economia es basa principalment en el sector terciar que ocupa el 63,3% de la població activa. La política de Cantàbria estableix tres institucions: el parlament de Cantàbria (principal institució d’autogovern), el president de Cantàbria (representació de la comunitat autònoma) i el govern de Cantàbria (òrgan encarregat de dirigir la política). L’ idioma oficial és el castellà, però hi ha dues llengües més sense reconeixement oficial, el muntanyès o el dialecte càntebra (es parlen a l’occiden i a les valls de Pas i Soba). Cantàbria és una regió muntanyenca i constanera, amb un important patrimoni natural. S'hi distingeixen dues àrees geogràfiques:
- La Marina: és una franja costanera de valls baixes, amplies i de formes suaus; d'una amplària de 10 km i amb una altitud menor als 500 m; limitada pel mar per mitjà d'una línia de rases litorals.

- La Muntanya: és una llarga barrera de muntanyes abruptes paral·lela al mar que forma part de la Serralade Cantàbrica. Es formada en major part per roca calcària afectada per fenòmens càrstics i que cobreixen la major part de Cantàbria. Els cims més alts es troben als Pics d'Europa superiors als 2.500m.

Mapa físic de Cantàbria


Mapa de les comarques de Cantàbria


Durant el viatge vam fer un recorregut a una velocitat, durant un temps determinat, parades, etc. I tot això es pot expressar en dues gràfiques:


En aquesta gràfica de distància-temps podem veure els diferents trams que hem anat fent durant tot el viatge, amb les parades i tot. Podem comprovar que l’estructura del viatge és viatge, parada, viatge, parada... però podem observar si anàvem a molta velocitat, que no és el cas perquè de mitjana anàvem a uns 80km aproximadament, fent trams molt sovint, cada una hora i mitja, dos més o menys.


En aquest altre gràfica podem observar la velocitat en que anàvem a cada tram. Si t’hi fixes, en els trams de descans la velocitat baixa en picat fins al zero perquè no ens movíem. I en el tram següent puja en picat, perquè a de passar de velocitat 0 a la velocitat mitjana d’aquell tram.


DIA 5 (13 de maig de 2011)

Avui és l’últim, hem sortit de Santillana cap a Bilbao a les 9:20h del matí, i hem arribat allà a les 11:30h aproximadament. L’autocar ens ha deixat davant del museu Guggenheim i mentrestant ens portava fins allà, hem vist les boques del metro que són molt artístiques. Al arribar, hem contemplat l’edifici del museu Guggenheim, que també és molt artístic, esta tot fet de titani i fa onades. Per dins, és igual d’artístic que de fora. Hi ha moltes sales amb figures o quadres de diferents artistes, i moltes d’aquestes figures són abstractes o amb sentit metafòric. Al sortir del museu hem vist el gos que el vigila, el Puppy, està tot fet de floretes de diversos colors. Hem tornat a agafar l’autocar i hem anat a dinar a una àrea de servei. On hem dinat i ens hem pogut esbargir i agafar forces per el llarg viatge de tornada. Durant tota la tornada hem fet dues parades a unes àrees de servei que trobàvem per la carretera, i al final hem arribat a la Plaça Joanic de Barcelona a les 23h molt cansat però satisfets del viatge que fins i tot se’ns ha fet curt.

Bilbao és una ciutat molt bonica, i és la més gran de tot el País Basc. La seva població és de 353.340 habitants (l’any 2008) i té una superfície de 41,26 km2. Limita al nord amb els municipis d'Erandio, Sondika i Derio, a l'est amb Zamudio i Etxebarri, al sud amb Basauri i Arrigorriaga i a l'oest amb Barakaldo. Els llocs amb més interès de Bilbao són el museu del Guggenheim, el museu de Bellas artes, el Museo Marítimo de la Ría, el teatre Arriaga, la Basílica de Begoña, la Universidad de Deusto, Uribitarte, els jardins d’Alibia i el Palau de Sota, aquests potser són els més significatius, però n’hi ha molts més. A part d’aquestes atraccions turístiques, Bilbao, també té un cert encant d’origi
nalitat i artístic, això es pot contemplar amb les boques del metro, que s’anomenen “Fosteritos”, en honor a Norman Foster, el seu arquitecte. La seva tradició gastronòmica més significativa i especial és el “txikiteo” o “poteo”, que és acompanyar els “pinxos” (les tapes) amb un vas de cervesa (“zur
ito”) o de vi (“txikito”). Les festes patronals de Bilbao són: l’11 d’octubre amb la festa de la Virgen de Benoña i el 25 de juliol amb la festa de Santiago.
La primera foto és la gran ciutat de Bilbao, i la segona foto és una de les artístiques entrades del metro de Bilbao.

El museu Guggenheim és un museu molt famós de Bilbao dissenyat per l’arquitecte contemporani Frank Gehry. Frank Owen Gehry va néixer a Toronto (Canadà) el 28 de febrer de 1929. Es va gra
duar l’any 1954 amb els seus estudis d'arquitectura. I va començar a treballar a l'estudi de Victor Gruen i associats a Los Angeles. Durant un any va estar absent per servir el servei militar, però quan va tornar tot va continuar igual a l’estudi de Victor Gruen. L’any 1961 es va traslladar a París amb la seva
dona i les seves dues filles, on va treballar a l’estudi d'André Rémonder. Quan al cap d’uns anys va tornar a Los Angeles i va obrir el seu propi despatx d’arquitectura. Durant els següents anys va anar personalitzant la seva arquitectura i fent-se famós. La seva arquitectura és impactant, realitzada freqüentment amb materials inacabats. Frank Gehry ha rebut nombrosos premis i distincions, en tota la seva carrera.

El museu Guggenheim va ser dissenyat per l'arquitecte Frank Gehry, va ser obert al públic al 1997 i esta constituït per exposicions d'art d'obres que pertanyen a la fundació Guggenheim i a exposicions itinerants. A una de les entrades del museu hi ha un gos que el vigila, anomenat Puppy, fet de floretes de tots colors. La característica més important d’aquest edifici és les formes curvilínies y recargolades recobertes de pedra calcària, parets de vidre i planxes de titani. L'edifici, vist des del riu, aparenta la forma d'un vaixell (fent homenatge a la ciutat portuària que és Bilbao). Els seus panells brillants s'assemblen a les escates d'un peix i, vist des de dalt (no des del riu), l'edifici posseeix la forma d'una flor. Te una superfície total de 24.000 m², dels quals 11.000 m² són reservades per a les exposicions, amb un total de 20 galeries. A l’interior, el vestíbul de l’entrada te una gran amplitud i lluminositat gràcies a les grans vidrieres que hi ha. El museu està distribuït en tres nivells. També inclou un Auditori, un restaurant, dues cafeteries i una botiga-llibreria. L’exposició que m’ha cridat més l’atenció és una caverna de cartró recoberta de cinta d’embalar. A terra hi ha unes llaunes buides i roques. En canvi a les parets i al sostre, hi ha cartells i fotocòpies d’escrits polítics i filosòfics. En una sala hi ha enganxats a la paret molts rellotges amb l’hora d’un lloc internacional diferent, també hi ha pintures amb escrits. A part de tot això , també hi ha representacions de figures d’alumini units per cables que representen la democràcia, la igualtat i la comunitat. Personalment aquesta exposició m’ha agradat molt perquè només amb unes saletes i un passadís pots expressar tantes realitats humanes.

La primera foto és d'una de les sales de l'exposició que he explicat, la segona foto és del museu Guggenheim des del riu, i la tercera foto és del Puppy, el gos que vigila el museu Guggenheim.

dijous, 19 de maig del 2011

DIA 4 (12 de maig de 2011)

Avui hem sortit de l’hotel Santillana a les 9:15h del matí cap al museu i les rèpliques de les coves d’Altamira. Avui fa núvol i plou però poquíssim. Hem arribat al museu amb cinc, deu minuts com a molt. Primer de tot hem vist una mica el museu, la primera part. A continuació ha vingut una guia i ens ha portat fins a les rèpliques, primer ens ha ensenyat un video d’introducció i després em entrat dins d’una sala amb les rèpliques i imatges que t’ensenyaven com vivien, després de la visita hem continuat veient el museu, i hem tornat cap a l’hotel. Allà, hem fet una gimcana que consistia en trobar una llocs amb l’ajuda d’una mapa i posar que era, per exemple: cas Quevedo o torre de Menino, teníem una hora, fins les 12h, i llavors tots junts, hem donat una volta per Santillana del mar, i hem vist el Claustre i la Colegiata. A les 15:30h hem tornat a sortir de l’hotel cap a unes altres coves, però aquestes coves no són d’art rupestre sinó d’estalactites i d’estalagmites, que són unes formacions de carbonat de calci en forma de punxa que poden sorgí de dalt cap a baix (estalactites) o de baix cap a dalt (estalagmites), i tota aquesta cova n’està plena. Per poder arribar a aquesta cova hem agut de pujar en un trenet que tenen especial per això. L’hem agafat a les 17:30h, al trajecte a durat uns tres minuts, aquest tren feia molt de soroll i no anava gaire ràpid. Durant tota la visita a les coves a sigut molt impressionant, però no es pot tocar res perquè triga milers d’anys a formar-se i potser si es treu una gota, retardes el procés encara més. Després de la visita, hem tornat a l’hotel i hem sopat.

La cova del “Soplao” que hem vist avui s’ha format igual que les altres coves de Cantàbria, és a dir, l’aigua desfà la roca calcària, i gràcies això l’aigua ha anat erosionant la roca i ha anat formant petits forats que amb el pas del temps es converteixen en coves grans i amples. Les formacions geològiques més importants són les famoses estalactites i estalagmites i algunes banderes (són estalactites en què la gota s’ha escorregut i les ha anat formant en forma de bandera. Aquestes coves van ser trobades gràcies a l’activitat minera en busca de glena (per obtenir plom) i blenda (per obtenir zinc), i per casualitat van descobrir la cova.
A la primera foto podem veure unes formes molt abstractes de les estalagmites. I a la segona foto podem veure les estalagmites amb banderes.

Com ja ho vaig explicar ahir i avui les coves es formen normalment en muntanyes de roca calcària. Aquesta roca té una característica molt important que és que es desfà amb l’aigua, i gràcies a ella s’han pogut formar les coves perquè l’aigua a anat erosionant la roca, s’han anat formant forats que s’han fet molt grans i en algunes més tard s’han anat formant les impressionants estalactites i estalagmites.

Els elements geològics més importants de les coves són les estalactites i les estalagmites. Són molt característiques de les coves de roca calcària perquè estan formades per l’acció de l’aigua de la pluja o del rius, que baixa per la roca i per culpa del fred es condensa i crea aquestes formacions.

A la cova de l’Altamira vivien homos sapiens sapiens que hi van habitar durant 9.000 anys perquè al final es va començar ensorrar, i els homos no hi anaven tant per por de quedar-se a dins.

Les pintures i les restes que es van trobar a la cova de l’Altamira pertanyen a l’època del Paleolític, el període Magdaleniense sobretot. Per exemple els bisons de la cova corresponen a 14.500 anys d’antiguitat i anteriorment havien dibuixat mans (22.000 anys d’antiguitat).

Els homos per dibuixar les pintures tenien una sèrie de tècniques o recursos. Per fer les formes dels animals aprofitaven el relleu de la cova. Per començar a dibuixar, primer de tot gravaven l’animal a la roca amb un tros de sílex. A continuació resseguien l’animal amb algun color, i finalment els hi donaven color amb un tros de pedra d’òxid de ferro pel color vermell i un tros de fusta cremada pel color negra.
Pintures d'Altamira (la sala gran on hi ha els bisons).

A les coves gairebé sempre hi representaven el bestiar que habitava a la zona on vivien. Els animals més trobats eren els que caçaven com per exemple cérvoles, bisons, cavalls, cérvols, cabres i mamuts. Però també pintaven molt les seves mans, on es pot veure que eren més robustes i fortes. Aquestes pintures no se saben amb quina finalitat es van pintar, però se suposa i es dedueix que ho feien com a ritual per millorar la cacera. També es creu que ho feien per imposar domini i perquè quedés clar que aquell era el seu territori. Però totes les teories coincideixen en que ho feien per alguna creença que tenien.

La Colegiata de Santa Juliana esta situada a Santillana del Mar (Cantàbria). Abans dels segle XII al terreny actual de la Colegiata hi havia un monestir, i a mitjans del segle XII van construir a sobre, l’actual església d’estil romànic.

La Colegiata de Santa Juliana és una església romànica. La porta es de fusta pintada de color negre. Esta dividida en parts simètriques i cada una conté unes estrelles, que varien segons la part. En total trobem 135 estrelles de sis puntes de metall repartides per tota la porta. Per sobre de la porta de fusta trobem set arcs que es van sobreposant (això és una característica molt típica del romànic). Sobre els arcs trobem una coberta en forma triangular que recorda molt els temple de la Grècia clàssica i que va ser afegida durant el Renaixement.
Colegiata de Santa Juliana

dimecres, 18 de maig del 2011

DIA 3 (11 de maig de 2011)

Avui hem sortit de l’hotel a les 9:20h del matí, una mica més d’hora que ahir, cap a Santander. El paisatge del viatge és el mateix que sempre, prats molt verds amb petits poblets i cases de pagès. Quan hem arribat a Santander hem anat directe al Museu Marítim del Cantàbric, on ens han explicat la història de la pesca i com a evolucionat, i també hem entrat al mini aquari del museu. Quan hem acabat de fer la visita, hem anat a donar una volta per Santander, hem vist: el Palau de la Magdalena, i “El Sardinero” i el Casino, des de l’autocar. Després hem agafat l’autocar cap a Santillana on hem dinat. I a les 15:45 ja estàvem una altra vegada dalt de l’autocar per anar a “las Cuevas del Castillo”. Per anar-hi, hem passat per l’autopista A-8 i E-70. La visita era molt interessant perquè hem entrat dins d’una cova amb plena d’estalactites i d’estalagmites de pedra, però el que ens ha ensenyat la guia era l’art rupestre que van pintar els prehistòrics fa milions d’anys, ha sigut fascinant! Durant tot el dia ha estat bastant ennuvolat i al final a mitja visita s’ha posat a ploure, però ens era igual perquè estàvem a dins de la cova, i l’únic que hem sentit són els trons. Per acabar hem tornat a agafar l’autocar i hem vingut cap a Santillana, hem arribat entre les 6:30h i les 6:50h. I per avui s’han acabat les visites, per tant, des de les 6:30 - 6:50 hem tingut temps lliure!!
Santander

El clima de Cantàbria és oceànic i humit, amb estius frescos i hiverns suaus (però tot depèn de la latitud en que es troba). Tenen molta influència del mar, que els actua com a amortidor de les temperatures. Les precipitacions són molt abundants i el més normal és que estigui ennuvolat constantment. Les precipitacions se situen al voltant d’ entre 1000 mm i els 1200 mm anuals a les zones costaneres i al voltant dels 1600 mm a les zones més muntanyoses.

La costa del mar cantàbric també l’anomenen “La Marina”. Esta formada per valls baixes, amplies i de formes molt suaus. Aquesta terra trenca amb el mar de forma recta, formant abruptes. Dels accidents destaca la Badia de Santander (part litoral del mar cantàbric).

- Les marees existeixen gràcies a les forces que exerceixen el Sol i la Lluna sobre la Terra.
- Durant tot el dia hi ha quatre canvis de marees, dos plenamars (un al matí i un a la nit) i dos baixamars (un al matí i un altre a la nit). No sempre és a la mateixa hora, cada dia canvia a una hora diferent, però no té massa diferència.
- Aquí tenim un calendari de marees del ,es de maig del 2011:


- Quan hi ha marea baixo hi ha alguns animals que poden corre perill, perquè per exemple els peixos queden molt poc coberts i les aus se’ls poden menjar. I això també repercuteix als pescadors, perquè si estan pescant el mar i arriba la marea baixa es troben en què no poden sortir amb les seves barques, perquè no hi ha aigua o n’hi ha molt poqueta, i és que a Càntabria la marea baixa pot recular quilòmetres.
Marea mitjana (feia unes 2h estava en marea baixa)

Avui com ja he dit hem anat al museu marítim i ens han explicat coses sobre la pesca i hem vist uns quants animals, els que m’han cridat més l’atenció ha sigut la morena i el lleó marí.
- La morena és un animal amb la pell gruixuda, la oca grossa i les dents agudes. La seva talla mitjana és d’ entre 60 i 100 cm. El cos és musculós i allargat. El cap és robust, curt i de perfil convex. Les dents són llargues, fortes i agudes, estan disposades en una sola filera. El color és molt variable, però normalment és de color marró amb taques grogues o blanques irregulars. I la pell esta recoberta de mucositat.

- El lleó marí és un mamífer que viu a zones amb temperatures baixes. Poden arribar els 2,5 m de
llargada. El cap és arrodonit, amb d'orelles curtes i ben separat del
cos pel coll. Tenen potes posteriors que acaben en aletes, que es poden torçar per caminar millor. El nom prové de que els mascles tenen un pelatge diferent, amb una mena de crinera semblant a la dels lleons. I per seduir emeten un rugit greu.


Avui hem vist el Palau de la Magdalena, que concretament esta situat a la península de la Magdalena a Santander (Cantàbria). Es va construir entre els anys 1909 i 1911, en aquell moment va ser la residència d’estiu de la família del rei Alfons XIII fins el 1931.

El Palau va ser dissenyat pels arquitectes Javier González Riancho i Gonzalo Bringas Vega. Alhora de construir-la va tenir molta influència anglesa. Té abundància de xemeneies i finestrals molt grans, esta fet de pedra amb cobertes d’esquist. A l’interior destaquen alguns quadres d’interès de Benedito, Sorolla, etc. Es pot entrar per dues portes: una al Nord, per carruatges, i una altre al Sud que és la principal.
Palau de la Magdalena

La majoria de coves que hi ha a Cantàbria s’han forma en zones de roca calcària. La roca calcària té una característica molt important que és que es desfà amb l’aigua, i gràcies a ella s’han pogut formar les coves perquè l’aigua a anat erosionant la roca, i més tard s’han anat formant les impressionants estalactites i estalagmites.

Els elements geològics més importants de les coves són les estalactites i les estalagmites. Que són molt característiques perquè estan formades per l’acció de l’aigua de la pluja o del rius, que baixa per la roca i per culpa del fred es condensa i crea aquestes formacions.

Les coves els prehistòrics les utilitzaven com a refugi de les amenaces exteriors, com el fred, els fenòmens meteorològics (pluja, neu, calamarsa...), els animals depredadors (aquesta funcionava al 50% de les vegades perquè podien entrar perfectament dins de les coves), i de les altres tribus prehistòriques.

La zona de la cova en que feien vida els prehistòrics era l’exterior (a l’entrada), que era mol àmplia i gran, però estaven aixoplugats.

A la cova del Castillo vivien els homos sapiens sapiens. La cova conté restes d’homos de del Paleolític inferior fins l’Edat del Bronze.

Les pintures trobades van des de del Paleolític inferior (fa uns 150.000 anys), fins a l’Edat del Bronze (fa uns 5.000 anys). S’han trobat més de 150 figures pintades, de mans, animals (com els bisons, les zebres, els cavalls...) i alguns signes que no se saben ben bé què signifiquen.
Pintures (cuevas del Castillo)

Per fer les pintures de les coves primer de tot has de dibuixar el contorn de la figura, és a dir, gravar-lo (amb un tros de sílex) i a continuació resseguir-ho amb algun color i finalment pintar el dibuix. Els colors més comuns eren el vermell fet amb òxid de ferro i el negra amb fusta cremada. Pintaven amb la mà o amb instrument semblant a la brotxa actual. Moltes vegades per fet els dibuixos aprofitaven la forma i l’estructura de la cova, línies, forats, etc.

Les pintures de les coves no se saben amb quina finalitat es van pintar, però se suposa i es dedueix que ho feien com a ritual per millorar la cacera. També es creu que ho feien per imposar domini i perquè quedés clar que aquell era el seu territori. Però totes les teories coincideixen en que ho feien per alguna creença que tenien.

dimarts, 17 de maig del 2011

DIA 2 (10 de maig de 2011)

Avui fa molt bon dia, amb un sol preciós. A les 9:30h del matí hem sortit de l’hotel cap a “los Picos d’Europa” en direcció Astúries. Tota la vegetació que hem vist durant el viatge era molt verda i amb molts camps, i molts d’ells tenien bestiar com: vaques, cavalls, ovelles o cabres. També hi havia poblets amb moltes cases de pagès, com per exemple el d’Unquera. I a part de tot això, boscos molt grans d’eucaliptus. Quan hem començat a recórrer el congost del “Desfiladero de la Hermida” han començat a venir unes corbes molt seguides que marejaven una mica a bastanta gent. Aquest congost fa uns 25 o 30 km de llargada, comença a Astúries i arriba aproximadament fins a Potes. Al costat de la carretera s’aixequen unes muntanyes amb molt de pendent i bastant de verd, el riu que passa entre les muntanyes s’anomena Deva, que és una mica estret, però amb alguns trams més amples. En general porta bastant cabal d’aigua amb rapidesa. El paisatge del congost és molt bonic i amb el dia preciós que feia encara ho era més, llàstima de les corbes. Una de les curiositats de les muntanyes que s’aixequen al costat del riu és que hi ha unes coves que es fan servir per fermentar formatge. Quan s’estan a punt d’acabar els 25 o 30 km, s’arriba a la vall de Liebana on hi ha uns camps verdíssims, i si mires cap a la dreta es poden observar “los Picos d’Europa”. A la vall hi ha petits poblets com per exemple Ojedo o Potes. Quan la vall s’acaba es tornen a aixecar muntanyes, però no tant altes com les del congost, sinó com turonets, i amb arbres molt verds. Cada vegada es veien més a prop “los Picos d’Europa”. A les 11:50h hem arribat a Fuente Dé per agafar el telefèric. Quan arribes a dalt es pot observar que les muntanyes estan palades, amb poc verd i hi ha neu. Al baixar del telefèric, hem anat a dinar a Ojedo (al costat de Potes). Al acabar, hem agafat l’autocar i hem anat a donar una volta i visitar Sotama i Comillas. I per suposat hem agafat l’autocar per anar a l’hotel Santillana del Mar a sopar i a dormir.

A la primera foto es pot veure el paisatge del "desfiladero de la hermida" amb una casa, a la segona foto surt el riu Deva que és el creador d'aquest congost, a la tercera tenim el cartell del telefèric de Fuene Dé per pujar a "los Picos de Europa", el quart podem veure e telefèric des de dalt i a la cinquena "los Picos de Europa".

Avui com he dit abans, hem anat a “los Picos de Europa” i a part de quedar-me meravellada per les vistes, he descobert i he aprés moltes coses. “Los Picos de Europa” va ser el primer parc natural de l’Estat Espanyol. Estan dividits en tres massissos: central (entre els rius Cares i Duje), oriental (entre els rius Duje i Deva, és el més petit) i occidental (entre els rius Sella i Dobra). Estan formats per roca calcària i alguns dels minerals més importants són: la galena, la goethita, la greenockita, la malaquita, la pirolusita, la azurita, la calcita, el cinabri, la esfalerita i la flourita. A l’hivern neva molt, i a causa d’això la temporada del desgel els rius tenen molt de cabal, i és converteix en l’element més important perquè ha format tots els congostos. Quan hi ha tanta aigua, una bona part d’ella es filtra per les muntanyes, llavors aquesta aigua barrejada amb calcària forma uns pous dins de les muntanyes (els avencs), llavors aquesta aigua cau en forma d’estalactites i d’estalagmites, però tot això tarda en formar-se més de 45 milions d’anys. Els llacs dels Pics són posteriors, abans no existien. A dalt de tot de les muntanyes hi ha molt po
ca aigua líquida perquè o es filtra, o esta congelada. Les regions de Cantàbria, Lleó i Astúries estan envoltades de muntanyes, i el seu pic més alt és el de Torre Cerredo, i aquí teniu un mapa amb els pics més importants que hi ha al massís central dels Pics d’Europa.


Avui per anar cap a “los Picos de Europa” hem passat per un congost (el Desfiladero de la hermida). Els congostos es formen quan el gel i la neu de les muntanyes es fon, llavors comença a baixar amb força per la muntanya i va trencant trossos de la muntanya, i forma uns forats o unes valls, que les anomenem congostos. En castellà són “los desfiladeros”. Alguns exemples de congostos dels Pics d’Europa són: el Desfiladero del Cares i Desfiladero de la Hermida.

Una de les coses més maques de “los Picos de Europa” és la vegetació que avui hem pogut contemplar. La vegetació és molt variada gràcies a la distància al mar, perquè pot tenir tan vegetació atlàntica (a la zona alta de la muntanya) com de mediterrània (a la zona baixa). En general a les parts més altes de les muntanyes estan nues, és a

partir dels 800m cap a baix que comencen a haver-hi boscos. Els arbres més importants i que predominen són: colino (part de la muntanya més baixa), montà (la part mitjana una mica cap avall), subalpí (part mitjana bastant elevada) i alpí (part més alta). I la flora de les parts més altes és la de pedregars. La diferència entre la vegetació de les diferents estacions és bastant gran. A l’hivern, tot esta nevat i costa veure verd perquè els arbres tenen poca fulla i a més estan coberts de neu; a la primavera, els arbres creixen plou molt i tot es torna molt verd (res en comparació de l’hivern); a l’estiu, tot continua estan molt verd, hi ha més llum, però les plantes es comencen a enrogir; i a la tardor, tots els arbres, arbustos i algunes plantes es tornen d’un color entre rogenc i marró, però encara amb una mica de verd.


En aquestes quatre fotos es veu la diferència entre les quatre estacions de l'any. La primera és a l'hivern, la segona és a la primavera, la tercera és a l'estiu i la quarta a la tardor.


A part de la vegetació, la fauna de “los Picos d’Europa” també és molt variada gràcies a la diversitat de vegetació, perquè com més llocs diferents hi hagin per viure més animals podran anar. L’animal més destacat és l’isard a les zones altes, per la seva sorprenent agilitat per el terreny rocós i que pot arribar unes zones molt, molt altes. En zones més accessibles podem trobar el cabirol, el cérvol, el senglar, la guineu, l’ós i el llop, espacialment es poden veure la guineu i el senglar perquè estan acostumats a l’home, en comparació de l’ós que gairebé és impossible. A les zones més baixes hi ha moltes ovelles i vaques sobretot. En els rius la llúdriga, la merla d’aigua, el blauet, el salmó atlàntic i la truita. Els rius que tinguin aigua pura és molt provable trobar-hi un animal, l’almesquera, s’assembla molt a una rata i té els ulls amag
ats per submergir-se millor i el pèl ben posat per no agafar una hipotèrmia. En zones amb molta humitat hi ha moltes salamandres, la més important és la salamandra cuallarga que és molt difícil de veure i pot ser verinosa. Hi ha més de 100 tipus d’aus, però destaquen els rapinyaires com: l’àliga reial, l’àliga marcenca, l’aufrany, el voltor comú i el trencalòs. Una de les aus més maques és l’au “uroguayo” que esta en perill d’extinsió i no es podrà salvar.
En aquesta foto podem observar un isard a alta muntanya.

A la tarda, hem anat a Comillas i hem vist dos edificis importants: el Palacio de Sobrellano esta situat a Comillas en un parc gran molt verd, al costat del Capricho de Gaudí. Va ser
una obra de Joan Martorell. És un edifici molt gran d’estil neogòtic amb mobles de Gaudí i pintures de Eduardo Llorens a l’interior, i a l’exterior escultures de Joan Roig. Es va acabar de construir l’any 1888. Al costat del palau hi ha una capella, també gòtica, i igual que el palau amb mobles d’en Gaudí i escultures modernistes de Joan Roig. I el Capricho de Gaudí també esta situat a Comillas. Construït per l’arquitecte Antoni Gaudí. Aquesta casa va ser encarregada per el Marqués de Comillas que era molt amic de Gaudí. Al principi la casa no estava valorada (encara que fos una obra d’art), però poc a poc quan Gaudí es va anar fent famós, el preu de la casa va pujar moltíssim, llavors com que la casa era de Cantàbria i necessitava diners va decidir vendre-la als Japonesos per molts milions de pecetes. Però alhora de fer el trasllat pedra a pedra, Cantàbria va dir que no es podia fer perquè era massa valuosa. I van decidir deixar-la a Cantàbria i construir un restaurant Japonès perquè així abans de visitar la casa has de menjar en aquell restaurant i poder beneficiar-se els Japonesos.
La primera foto és el "Palacio de Sobrellano" i la segona el "Capricho de Gaudí".

D’aquestes dues obres la que m’ha cridat més l’atenció ha sigut la del Capricho que és una obra de Gaudí. La va construir paral·lelament a la Casa Vicens de Barcelona, i tan amb una com amb l’altre es va inspirar en un projecte que havia fet durant els seus estudis. La planta de la casa és allargada i amb una superfície de 15 X 36 m2. Té un soterrani, una planta i unes golfes, i una torre cilíndrica a una cantonada. El saló principal té un ampli finestral. En tema de decoració es fa servir molt el gira-sol combinat amb el cadirat, el maó, el ferro i la ceràmica. Va aplicar molt de color a la casa amb la combinació de la ceràmica verda amb la pedra i el maó en tons vermells i grocs. El 1977 van restaura unes teules àrabs de la teulada. Com he dit abans el 1969 es va considerar un interès cultural, el 1985 es va construir el restaurant, el 1992 el restaurant va canviar de propietari i el 2009 el restaurant va tancar.

Els materials més importants del Capricho, com he explicat abans, van ser sobretot: la ceràmica, el maó i el ferro forjat.

Els dos arquitectes més importants que van construir aquestes obres van ser Gaudí i Martorell:

Antoni Gaudí que va néixer a Riudoms el 25 de juny de 1852 i va morir a Barcelona el 10 de juny de 1926. És el màxim representant de la figura catalana i se’l coneix arreu del món. El seu para era artesà calderer (fabricava per exemple serpentines per la destil·lació de l’alcohol. El 1869 va començar els seus estudis a la Facultat de Ciències de Barcelona (Filosofia i Economia), era un alumne brillant i l’any 1878 va construir la seva primera obra de la seva carrera, una vitrina de roure. Gaudí va trencar l’estil neoclàssic i neoromànic (estaven barrejats), i va començar amb el Modernisme. El modernisme feia servir molt les arts decoratives i barrejava l’estructura (de l’edifici) amb la decoració. Els edificis de Gaudí estan basats en la naturalesa i a causa d’això agafa formes fantasmagòriques i retorçades, la seva primera obra amb aquestes característiques va ser el Palau Güell entre els anys 1885 i 1891. I la seva obra més emblemàtica va ser la Sagrada Família de Barcelona, encara no acabada. El projecte va començar amb José Villar el 1867 i el 1883 Gaudí si va afegir. I l’any 1926 es va aturar la construcció per la mort de Gaudí atropellat per un tramvia, amb 74 anys. Però el cap d’uns quants anys, després de la guerra civil, es va continuar construint, amb més dificultat perquè uns plànols es van cremar i una part de l’edifici el van enderrocar. Però poc a poc es va construint, i avui dia van per la cúpula central.

Joan Martorell va néixer el 1833 i va morir el 1906. Va ser un mestre d’obres i un arquitecte de l’escola de Barcelona. Era un home molt religiós, i impulsor del cercle artístic de Sant Lluc. El seu estil era purament goticista. Les seves obres més importants són: el convent de les Adoratrius (de Barcelona, 1874) i el convent de les Saleses (també de Barcelona, 1889). I a part d’aquestes dues obres n’ha fet moltes més també importants com: el monoment de Joan Güell, la casa del marqués de Robert, l’església Parroquial de Portbou, el Palau de Sobrellano i moltes coses més.


DIA 1 (9 de maig de 2011)

Avui és el primer dia!! Estic molt emocionada, però alhora nerviosa i contenta. Hem sortit de Barcelona cap a Cantàbria des de la plaça Joanic en direcció ronda de dalt a les 7:30h. Al sortit de Barcelona hem agafat l’autopista de Lleida. A les 9:15 hem parat a esmorzar a una àrea de servei de Montblanc, i a continuació hem continuat per la mateixa autopista, la de Lleida. En un punt d’aquest tram, a l’autopista hem vist un pont que simbolitza el meridià de Greenwich (és un dels meridians més importants del món). Hem estat a l’autocar fins les 11:40h que hem parat a una àrea de servei de Pina de Ebro (Aragó), durant un quart d’hora més o menys. Després hem continuat amb el nostre llarg camí per l’autopista de Lleida. A les 13:30h hem parat a Tudela per dinar a un restaurant anomenat “la boveda”, al acabar hem fet una petita volteta d’una mitja hora per Tudela i veure els llocs més importants. Quan hem acabat, hem tornat a agafar l’autocar cap a Santillana per una altre autopista (AP68), i en aquell moment ja estàvem a la meitat del viatge! Abans d’arribar a Santillana hem fet una altre parada, a una àrea de servei de Igay a les 18:00h, on hem pogut aprofitar per comprar-nos el berenar i descansar una mica del viatge, que ja teniem el cul quadrat d’estar tanta estona assentats. A les 18:30h hem començat l’últim tram del viatge, on el Lluís ens ha posat una pel·lícula (la recerca del foc) que parlava sobre l’evolució dels homos. Quan la pel·lícula s’ha acabat, hem estat una hora més o menys per arribar a Santillana. Al paisatge de Cantàbria és molt bonic, amb camps molt verds, alguns boscos, petits poblets i moltes cases de pagès amb animals. A les 21h hem arribat a l’hotel Santillana, on hem deixat les maletes i hem sopat.

La primera fotografia és d'una de les àrees de servei (Pina de Ebro) i la segona del restaurant de Tudela, on vam anar a dinar.


Després de dinar, hem anat a fer una volta per Tudela. És una ciutat molt important del municipi de Navarra, perquè abans n’era la seva capital (actualment és Pamplona). La seva part més important és la “plaça de los Fueros”, al centre hi ha una glorieta de ferro molt bonica i a sota un parterre ple de flors. Un del laterals de la plaça està format per arcs de mig punt. Per als voltants de la plaça, és a dir, el centre de la ciutat, hi ha molts edificis vells i bastant deixats. La seva catedral és molt gran i ampla, i una de les seves entrades, concretament la del davant de “la calle juiciu”, està formada per un arc de mig punt ple de figuretes humanes. Aquesta catedral és una barreja de molts estils, té una part gòtica, una romànica i una contemporània. Es va començar a construir el segle XII amb art romànic, i a mesura que han anat passant els anys, s’han anat afegit moltes coses, com podria ser un campanar o una porta, però de l’estil que hi havia en aquell moment, per això té tants tipus d’art. Un dels laterals de la catedral té dos entrades, una de l’estil romànic amb un arc de mig punt decorat amb elements florals i geomètrics i els capitells de les columnes amb figures humanes representant escenes en que Jesús ajuda a la gent, i les figures i els elements estan en 3D. L’altre entrada és una porta posterior, del segle XVIII. Tota la porta està molt recarregada i totes les figures estan en 3D, per tant aquesta segona porta és barroca. Aquestes dues portes estan en un porxo policromat d’estil gòtic, amb formes geomètriques. Llavors amb el porxo es forma com un quadrat amb dos laterals amb portes i dos laterals més amb arcs també gòtics.

La primera foto és Plaça de los Fueros, la segona foto és la porta de la catedral (calle juiciu), la tercera foto és una part de la catedral de Tudela (amb el campanar), la quarta són dos portes més de la catedral (esquerra gòtica, dreta romànica) i la cinquena és el porxo gòtic.

A la nit, després de sopar, vam anar per Santillana a passejar i les meves primeres impressions que em va donar Santillana del Mar és que és un poble molt turístic, on no es veu gaire gent que hi visqui. Les cases són bastant antigues i maques, els terres estan tots empedrats. La majoria de botigues venen records o menjars típics d’allà. La principal atracció turística és la cova d’Altamira que se la considera “la Capella Sixtina” de l’art rupestre, però ara esta tancada per deteriorament, i només poden anar gent amb algun motiu important, però per això han construït la rèplica d’una part.